L'Olla de Núria

Diumenge passat (17 de juliol) vaig poder participar en la V Olla de Núria (dic "vaig poder" perquè en 13h es van acabar les 650 places d'inscrits). Brutal! Un cursa de muntanya amb tots els "ets i uts". Des del km 0 muntanya pura i dura. D'inici la pujada al Puigmal des del Santuari (1000m de desnivell de patac), que per escalfar una mica ja va bé. A partir d'aquí un constant coll amunt coll avall, caranejant amb França a un costat i Catalunya a l'altre. Estava previst mal temps, i així va ser. Al començament ja teníem un vent que dalt el Puigmal et ventilava de veritat, però una briseta de res comparada amb les ventades que ens va anar fent després. Quan portava dues horetes corrent la rematada: va començar a pujar la boira, més vent, molt fred (4 graus de temperatura a 2500m sense tenir en compte la de sensació -un sota zero aprox-), pluja i al final pedra. A més inclemències més ganes de córrer, d'enfrontar-me als esdeveniments... on està el límit (where is the limit? com diu Josef Ajram)? Disfrutant com un camell... la única cosa que em tocava la pera era la boira (a una distància de 10m no es veia res en absolut, i trobar les banderoles es feia complicat). 4h 8min, 3880m de desnivell i 11 cims després de l'inici, vaig tornar a arribar al Santuari i em vaig trobar enmig de la boira i la pluja, resguardats sota d'un arbre, a la Sílvia i el Guiu. Jo estava aguantant allò per voluntat propia, però ells ho van aguantar per mi. No es pot demanar més. La felicitat existeix i ells (Sílvia, Guiu i Etna) la fan possible.