dimecres, 19 de maig del 2010

Sonats!!!

És el mínim que se'ns pot dir.
Quina sensació és la que ens porta a llevar-nos quan encara no ha sortit el sol, penjar-nos un pitrall tot tremolant d'una barreja de fred i nervis, i posar-nos a córrer muntanya amunt tot volent-nos assemblar (sense aconseguir-ho) als isards que tanta enveja ens fan?
Realment és indescriptible. Corres contra tu mateix, contra els teus límits, contra el propi coneixement, contra tot, contra tots. La sensació de força, de patiment, de manca d'alè, de fred, de dolor, de rauxa, de bojeria, de tot. És un TOT que et fa tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi, ho necessites, en depens.
Sinó que els ho preguntin als corredors d'aquest any de la mítica Zegama-Aizkorri. Quina animalada! Neu, pluja, fred i 42km de pedres i fang!
N'heu vist alguna foto? Cares desencaixades de cansament, d'estar farts de pluja, d'estar farts de pujada... però segur que si li preguntes a qualsevol d'ells si vol repetir-ho segur que et diu que si.
El que us he dit abans, sonats! I que per molts anys ho puguem estar.

1 comentari:

  1. Quanta raó... Però tal i com comentes, tot i el patiment, la nevada, la pluja, el fred, el fang i les condicions viscudes, és una cursa que la fa única per l'entorn i l'ambient que es viu. L'edició d'aquest any, la meva dona l'ha definit com: "Zegama 2010, entre Mordor i Humor Amarillo", i tot hi haver participat i no haver pogut finalitzar-la, ja hi pots pujar de peus que penso repetir-la!!

    T'espero a Zegama 2011.

    ResponElimina